L’origen de la motxilla es remunta a la prehistòria,
quan les persones, en els desplaçaments, havia
de portar les seves coses a l’esquena. L’evolució
de la motxilla ha anat juntament amb la necessitat de
l’home de transportar més i més coses i cada cop
més pesades. Les guerres han estat les que n’han
impulsat, sobretot des del segle XVIII, els diferents
avenços, tant en materials com en formes i capacitats,
ja que el soldat, com a conseqüència del nou
tipus de conflicte, havia de dur a sobre tot el que li
fos imprescindible per poder sobreviure en el front.
Actualment, les nostres motxilles no tenen res a veure
amb les de lona pesada, ja que són de fibres
sintètiques impermeables, lleugeres, etc. També
n’ha evolucionat la forma i l’estructura
per adaptar-se millor a l’anatomia humana, amb
sistemes de suspensió i regulació. L’activitat
determinarà el tipus de motxilla que haurem de
portar: escalada, senderisme, esquí, un dia,
un cap de setmana, etc.
Materials de fabricació
La cordura, un derivat de la poliamida, és el
material més utilitzat actualment per a la construcció
de motxilles, ja que està dotat d’una excel·lent
relació pes-resistència a l’abrasió
i a les estripades. Els gruixos més recomanats
van dels 500 als 1.000 deniers.
Mitjançant un acabat amb revestiment resinat
o induït, de poliuretà, s’aconsegueix
la impermeabilitat de les motxilles, algunes de les
quals, lleugeres, de mitjana i gran capacitat, utilitzen
teixits com el kevlar, fibra de gran resistència.
Classificació i característiques
Les motxilles poden dividir-se en tres grans grups en funció de la seva capacitat:
Fins a 40 litres. Són utilitzades per a activitats d’una jornada o per a l’atac d’un cim.
De 40 a 65 litres. Més habituals per a activitats de dos i tres dies, ja que és necessari portar-hi el sac, el menjar, roba de recanvi, etc.
Més de 65 litres. És la més odiada per tothom, ja que acostuma a ser tremendament pesada. S’utilitza per a activitats de més de dos o tres dies.
Com regular la motxilla
Un cop que tinguem carregada la motxilla a l’esquena, la creu formada per l’inici de les nanses ha d’estar a l’alçada dels omòplats.
Cal ajustar el cinturó i fer-lo coincidir amb la part superior de la pelvis. Hem de tibar-lo fins que en notem el contacte a tot el voltant de la cintura, ja que això alleugera el pes de l’esquena.
S’han de tibar les cintes laterals del cinturó fins que no existeixi balanceig de la càrrega.
Cal tibar les nanses fins que notem que existeix contacte a tota la zona del pit, espatlles i, preferiblement, a l’inici de l’esquena.
Finalment, s’han de regular les corretges superiors a les nanses. Per assegurar la immobilització de la càrrega resulta molt útil la cinta del pit.
Distribució de la càrrega dins de la motxilla
A l’hora de carregar-la, hem de tenir en compte
quins elements de l’equip ens poden fer falta
durant la marxa i quins són els més pesats.
Segons això, els més lleugers i menys
necessaris han d’anar a la part inferior (sac,
funda de bivac, roba de recanvi, etc.). Els més
pesats es posaran preferentment en les dues terceres
parts superiors de la motxilla (menjar, fogonet, material,
etc.). Aquest detall facilitarà un millor control
i una major estabilitat de la càrrega perquè
estaran alineats el centre de gravetat de la motxilla
i el de la persona.
Les coses petites que han d’estar a mà (lot, frontal, ulleres de sol, cremes, mapes, etc.) es col·locaran a la mosca (butxaca situada a la tapa de la motxilla) i a les butxaques laterals.
Alguns consells
Quan compreu la motxilla: ha de ser lleugera i s’ha de poder ajustar per l’esquena, la cintura, les nanses, el pit, les espatlles... Com més llocs millor!
Quan la feu: heu de posar a la part de baix el sac i les mudes; el que pesi més també ha d’anar a baix i els elements més lleugers, a dalt.
No hi pengeu res per fora; el que no càpiga a dintre, que es quedi a casa!
Els nens han de saber què hi porten: feu-los partícips de la preparació de la motxilla.
El sac és una de les coses que sempre que anem d’excursió, ja sigui en una casa de colònies o en tendes, hem de posar a la motxilla. És important que a l’hora d’escollir un sac tinguem clar per a què el volem, o quins usos en farem, ja que l’elecció determinarà el confort i la comoditat de totes les nits que estem fora de casa.
Un cop ens decidim a comprar un sac i anem a la botiga especialitzada, ens espantarem davant de tots els tipus i models que n’hi ha. Però abans de parlar de les temperatures que aguanten, el pes, el volum, el material, etc., mirem-ne la talla. És molt important que el sac sigui de la nostra mida. Això no vol dir que els peus ens toquin al fons del sac, sinó que encara hi hagi una petita cambra d’aire entre el fons del sac i els peus. Si el sac és petit i toquem amb els peus al fons se’ns refredaran molt fàcilment i això ens restarà comoditat. Per tant, si mesurem 1’70 m, no ens comprarem un sac d’1’80 m, sinó que haurà de ser més llarg.
Si parlem de les característiques més tècniques dels sacs, la més important és la temperatura que aguanten. Quan tenim un sac al davant, sempre ens indica la temperatura de confort, la màxima, i la mínima. No ens hem de creure mai la temperatura mínima, ja que està sobreestimada. L’elecció d’un sac o un altre dependrà de l’ús que en vulguem fer. Si amb aquell sac anem d’excursió a cases de colònies i, com a molt, de campaments a l’estiu, no ens cal un sac que tingui de temperatura de confort –12º C, però sí que aniria bé que estigués al voltant dels 5º C.
Si sabem que amb aquell sac anirem amb tendes fora de l’època estiuenca, o que farem sortides a refugis de muntanya a l’hivern, etc., és a dir, que el sac haurà d’aguantar temperatures més baixes, val la pena comprar-ne un amb temperatura de confort al voltant de –5º C com a mínim.
L’altra característica tècnica important és el volum, que està estretament lligat al pes. Actualment, podem trobar dos sacs que aguantin la mateixa temperatura, però que un dels dos pesi i ocupi el doble que l’altre. Això depèn del material de què estiguin fets; el més lleuger i més calent, és a dir, el millor, és la ploma natural, però també és el més car. La gran majoria de sacs que trobem al mercat són de fibra, però últimament han sortit nous teixits que donen molta calor en poc volum, com són tota aquesta generació de “mini” sacs, que realment ocupen i pesen molt poc. Però s’ha d’estar a l’aguait de la temperatura que aguanten, ja que normalment encara està més sobreestimada.
Em resum, definim bé per a què volem el sac i busquem el menor pes i volum possibles, ja que la nostra esquena ens ho agrairà!
Si ens decidim a comprar alguna cosa per posar-nos als peus quan anem a la muntanya, podem arribar a passar-nos moltes hores dins d’una botiga mirant i remirant calçat. Hi ha botes rígides, semirígides o toves, vambes de muntanya, botes baixes, etc. Per tant, un gran assortit de calçat especialitzat ens espera a les botigues de muntanya.
Cada calçat és diferent i cada peu és un món. Dit això, és evident que ningú no té la solució única per triar el millor calçat, ni tampoc no n’hi ha un de concret que vagi bé a tothom. No es pot generalitzar, ja que no estem parlant de bolígrafs. Podem trobar una gran varietat de tipus, de formes i de colors de calçat de muntanya. A grans trets, tota aquesta quantitat de material la podem agrupar de la manera següent:
Vambes o vambes de muntanya.En realitat, no són gaire diferents de les vambes normals. Es tracta d’un calçat molt còmode i lleuger, ideal per fer sortides on no s’hagi de caminar moltes hores, ja que els turmells pateixen més; o en aquelles excursions on el camí sigui bo, com ara pistes forestals o camins ben fressats. No és recomanable dur aquest calçat si hem d’anar per tarteres o creuar grans blocs, ni per una ruta d’uns quants dies, ja que és fàcil patir una torçada de turmell.
Botes baixes.Són botes de muntanya sense subjecció al turmell. A diferència de les vambes, també tenen una sola tova, però més gruixuda i més adaptada als terrenys abruptes, cosa que augmenta la seguretat d’aquest calçat en terrenys difícils. L’avantatge d’aquest tipus de botes és la comoditat i lleugeresa, en comparació amb les botes de muntanya, però no són gaire recomanades per a grans caminades ni rutes.
Botes toves.Són botes altes, que subjecten el turmell, i estan fetes d’un material tou que s’adapta molt bé al peu, normalment barreja de pell i roba. La sola és molt semblant a la de les botes baixes, ja que també és tova i permet una bona flexió. A més, la gran majoria d’aquestes botes són impermeables o porten alguna membrana de protecció contra l’aigua i la neu, però això no és suficient per estar moltes hores o dies seguits a la neu. Són unes botes molt còmodes per fer llargues caminades, rutes, etc. i força eficients amb el mal temps.
Botes semirígides.Són un calçat més especialitzat, però molta gent les prefereix abans que les botes toves pel grau superior de subjecció que ofereixen i la seguretat que això comporta. Normalment són unes botes una mica més pesades, ja que tenen una sola menys flexible i una mica més gruixuda. Aquestes botes porten una molt bona protecció contra l’aigua i la neu, i és més fàcil ficar-hi grampons. La majoria són completament de pell. Si no volem fer moltes coses amb neu, l’elecció entre unes botes toves i unes semirígides és molt personal. El millor és emprovar-se-les a la botiga i caminar-hi una mica, saltar, etc. per veure com s’hi sent qui les ha de portar, i valorar la comoditat de cada calçat.
Botes rígides. Normalment són botes més tècniques, amb una canya més alta i la sola rígida. Això vol dir que gairebé no es doblega quan es camina. Estan fetes de pell, de pell i goma i, a vegades, tenen parts plàstiques. Costa acostumar-se a la seva especial comoditat, si prenem com a referència les botes toves. No són una bona elecció si volem unes botes per anar a fer excursionetes, anar de campaments, etc, ja que estan pensades per posar-hi grampons i progressar per la neu i el gel. Per això són tan rígides. El pes d’aquestes botes augmenta considerablement respecte del de les botes toves.
